I Introducció

Moltes vegades el català és considerat únicament com una llengua derivada del llatí. Tot i que el llatí n’és el principal component, hi ha d’altres components que tenen un origen diferent. A continuació, oferim un conte en què apareixen vàries paraules amb una etimologia diferent del llatí. Després farem un estudi d’aquests mots i explicarem la seva procedència i l’època d’influència. Així mateix, aquesta informació serveix d'il·lustració per explicar els conceptes de substrat, adstrat i superstrat.

II La història dels tres homes al Mediterrani

Vet aquí que alguna vegada tres homes es trobaven a una tartana blanca al mig del Mediterrani. Es deien l’Arnau, en Guillem i en Bernat. Com que no hi havia ni un bri de vent, tenien res a fer, i parlaven de la seva regió nativa. L’Arnau va dir: ‘Enyoro la meva casa pairal a Bississarri. ‘Es un poble petit i molt bonic. Només hi trobo a faltar una cosa: un pantà, perquè m’agrada nedar.’ El segon home, en Guillem, va afegir-hi la seva: ‘Doncs, jo sóc de Palafrugell i jo enyoro els macarrons tan deliciosos de la meva mare.’ I el tercer, en Bernat, va comentar: ‘I jo visc a Cadaqués, i ara m’agradaria tocar el meu piano.’ ‘Caram!’, va dir l’Alfons, ‘que jo toco l’arpa, i a casa tinc un munt de partitures per a arpa i piano.’
En Bernat no sabia tocar cap instrument, però sí li agradava molt menjar i beure. Per això, va dir: ‘Per què no obrim una d’aquestes llaunes de sopa de carabassa?’ ‘Perfecte!’, va contestar l’Arnau, ‘i la menjarem acompanyada d’una cervesa.’ ‘No, ara no, hauríem d’estalviar la cervesa per a la tornada’, va dir en Bernat. ‘D’acord’, va dir en Bernat, ‘però només hi ha un veire per prendre la sopa’. ‘No passa res, que la menjarem cadascú al seu torn. Per cert, on és aquest veire?’, va preguntar en Guillem. L’Arnau ho sabia: ‘Allí a l’esquerra de la llauna’. Primer en Guillem va provar la sopa, i després li tocava a l’Arnau que omplia el veire per a en Bernat. En aquest moment una ràfega de vent va inflar les veles, el veire va caure i es trencà. El resultat: l’esquena d’en Bernat havia rebut de ple tota la sopa. ‘Ai, perdó’, va dir un Arnau que se sentia culpable. ‘Si us plau, Guillem, dóna’m aquesta tovalla brodada, que intentaré netejar-te la camisa’, va dir a en Bernat. Per sort, després d’una estona el vent va amainar, i en Bernat, que era tot un filòsof, concloïa l’incident amb un refrany una mica adaptat a l’ocasió: ‘No hi fa res, ja hi estic acostumat, perquè com diem nosaltres: A Cadaqués, menges sopa un cop al mes.’ L’Arnau, molt impressionat, va recitar-li un sonet. I així, contents, van arribar a l’illa de Sardenya.

III Els substrats, adstrats i superstrats

A Els substrats

SUBSTRAT Llengua que, en un territori determinat, és substituïda per una altra a conseqüència d'una conquesta o colonització; els elements d'aquella, incorporats a la nova llengua, en constitueixen també el substrat.
Segons Coromines, les llengües considerades com substrat influeixen en l’època de formació d’una llengua. Dos exemples per al català són el cèltic i l’iberobasc.

Paraules amb influència cèltica

bri
Segons Martí i Castell, bri es deriva del cèltic breino. Bruguera classifica aquesta paraula entre els mots ‘sense correspondència o amb correspondència insegura [...] un dels mots ibero-romànics emparentats amb el gal·loromànic’. El DCVB parla de l’ètim gal.l brinos, i el GDLC ‘d’un proto-cèltic breino- (gàl·lic brino)’.

Cadaqués < contracció de Cap de Quers < Capu de Ker
Martí i Castell assenyala que és un topònim amb l’element kar o ker molt probable d’origen cèltic.
Segons Coromines, que els escriu com car i quer, aquests dos elements signifiquen ‘roca, penyal’, i es deriven de cariu, d’origen probablement cèltic. Potser procedeixen de l’arrel karr- ‘pedra, roca’, i són germans del basc (h)arri. L’etimologia, segons el DCVB, és Cap de quers, ‘cap de roques’.

llauna
Segons Martí i Castell, aquesta paraula es deriva del cèltic lágina (). Tanmateix, el DCVB explica que aquest mot ve de l’ètim llatí lamĭna amb el mateix significat. El GDLC hi afegeix que aquest mot llatí s’ha canviat ‘en labĭna per dissimilació de nasals, amb possible influx d'un preromà afí al cèltic lágina 'fulla de metall’.

cervesa
Segons Martí i Castell, cervesa prové del cèltic cervesia. Bruguera explica que aquesta paraula va arribar a la Península abans de la romanització, adoptada ja pel llatí; el DCVB i el GDLC expliquen el seu origen del gàl·lic cerevĭsĭa a través del llatí cervēsia.

trencar
Totes les fonts semblen coincidir en l’origen d’aquest mot. Segons Martí i Castell, és de la base probablement cèltica trencar. Bruguera hi assenyala una correspondència amb el gal·loromànic. El DCVB segueix els estudis de Coromines, i proposa que probablement té una base cèltica. El GDLC confirma aquest origen cèltic, però pren com a base trenko.

camisa
Segons Martí i Castell, aquest mot es deriva del cèltic camisia (). Bruguera explica que la paraula va arribar a la Península abans de la romanització, adoptada ja pel llatí vulgar. El GDLC opina que prové del llatí tardà (200-800 d.C.) camisia, probablement de les Gàl·lies, del germànic o el cèltic. Segons el DCVB, camisa es deriva simplement del llatí camĭsĭa, clase de túnica.

Observacions
Els celtes eren un conjunt de pobles indoeuropeus originari del centre d’Europa que va entrar a Catalunya entre els segles VII i V a.C (Edat del Ferro). Durant les seves campanyes d’extensió per Europa es van trobar amb els romans, la seva cultura i la seva llengua. El resultat d’aquest conflicte va ésser una llatinització per part dels celtes, una de les moltes influències que rebien degut a la gran superfície que ocupaven. El cèltic, al seu torn, va deixar algunes traces al llatí vulgar, sobretot quant a la fonologia (el grup - PS - > š ), el lèxic i la toponímia (com ara Besalú).

Com hem mostrat més amunt, és difícil afirmar l’origen concret de cada mot. Algunes fonts només esmenten l’origen cèltic, d’altres accentuen la seva inclusió al llatí vulgar, d’on va néixer el romanç català.

Paraules amb influència iberobasc

Bississarri
Etimologia: Segons J. Coromines i M. Anglada, aquest nom de poble és d’origen basc. Prové de l’aglutinació de basa (diminutiu de basa, ‘desert, lloc silvestre, i baso, ‘precipici’), i sarri, ‘freqüència’, que junts signifiquen ‘indret on freqüentejen els precipicis’. En vista de la seva situació, enmig de la vall d’Ós, sembla una bona descripció dels seus entorns.
Una anècdota curiosa: l’any 1999, el Ministeri de Cultura d’Andorra volia normalitzar el nom de Bississari en Bixessari, i així apareix al llibre 'Valls d’Andorra', el referent de la toponímia andorrana. Tanmateix, els habitants es van negar a adoptar la nova denominació.

carabassa
Etimologia segons Martí i Castell < carapaccia. Segons el GDLC, aquest mot és ‘d'un preromà no indoeuropeu carapaccia (o calapaccia, ...), que designava cobertes o closques vegetals o animals (...)’. El DCVB ofereix algunes alternatives, però afavoreix l’etimologia de Coromines: ‘llatí ibèric calapaccĕa, derivat de calappăcus, ‘tortuga’, per comparació de la carabassa amb la closca dels quelonis.’

estalviar
Etimologia: < estalbeare, forma llatina formada a base de estalbe, ‘protecció, lloc protegit’, basc antic i dialectal, i el sufix -be, ‘sota’ (Martí i Castell). El GDLC ressalta que potser es deriva d'un llatí vulgar tardà (200-800 d.C.) estalbeare, derivat del basc estalbe 'protecció; lloc protegit', de estal-i 'protegir' amb el sufix -be 'a sota'.

esquerre
Probablement una altra aglutinació, aquesta vegada del basc esku, ‘mà’ i l’adjectiu okerr, ‘tort, defectuós’. La combinació esku-okerr canviaria en el romànic primitiu en eskkuerra (Martí i Castell). El DCVB dóna com font el mot basc ezker, mentre que el GDLC suggereix que es deriva ‘d'un mot ibèric emparentat amb el basc’, o del mateix compost ja basc esmentat més amunt.

Observacions
Els ibers no pertanyen a un únic poble, sinó un conjunt de pobles que s’estenien per tota la Península. La seva cultura començava a formar-se al mitjan S. VI a.C. Representaven una civilització força desenvolupada pels seus contactes amb les cultures indígenes de la Península i les cultures mediterrànies més avançades, com ara els grecs, els fenicis i els cartaginesos. La seva llengua, l’ibèric, d’origen no indoeuropeu, es parlava entre el Llenguadoc i Gibraltar.

Durant el procés de romanització les zones més agrestes dels Pirineus nord-occidentals (el Pallars, la Ribagorça, Andorra, etc.) quedaven lliures d’aquesta influència, perquè eren uns territoris que resistien molt els intents d’ocupació dels romans. El basc s’hi parlava fins als segles X i XI, doncs, durant la romanització i la dominació àrab. Devia estar farcit, però, de manlleus romànics. La romanització dels Pallars fou l’efecte de la seva cristianització que no es consumà fins l’època carolíngia i encara quan havien estat cristianitzats i romanitzats continuaven parlant basc els pastors i llenyataires, encara pagans de les altes valls del Pallars Sobirà fins ben avançada l’Edat Mitjana (any 1000).

Encara no és molt clara la relació entre l’ibèric i el basc. Tanmateix, s’ha comprovat que hi ha similituds en la fonètica i en l’onomàstica, segurament pel prolongat contacte lingüístic. Quant a la seva influència com substrat del romanç català, normalment l’ibèric i el basc s’estudien conjuntament. Aquesta influència es nota sobretot en la fonologia (com ara el manteniment de la f-inicial en gran part del territori de parla catalana), el lèxic i la toponímia (Segarra, Besora, etc.), i antroponímia.

B Els adstrats

ADSTRAT Llengua que determina una influència parcial sobre una altra llengua veïna o sobre un dialecte. Normalment aquesta influència és provocada per un període de convivència limitat d'aquestes llengües o dialectes en un mateix territori (GDLC).
Per a ésser més específic, quan parlem d’un adstrat ens referim a una llengua veïna que influeix una altra llengua, però que no ocupa tot el territori de parla catalana. Un exemple és l’occità que té una influència sobre el català per la seva clara proximitat geogràfica; tanmateix, l’època d’aquesta influència cau després de la consolidació del català.

Paraules amb influència occitana

tartana
Martí i Castell explica que aquest mot significa ‘carruatge de dues rodes, amb coberta i seients laterals’, mentre que el DCVB també ofereix la definició ‘embarcació petita, d’un sol pal i de vela llatina, paixa de popa i de proa’. El DIEC la denomina específicament una ‘embarcació provençal’.
Segons Martí i Castell i el DCVB, la paraula es deriva de l’occità tartana; el GDLC hi afegeix ‘probablement’, i explica que originàriament significava ‘ocell de presa’ (‘falcó’ segons el DCVB), i que era l’onomatopeia del crit de l'ocell, d'on 'barca de pescar', 'depredadora de peixos'. Després va passar a significar també ‘carruatge’.
L’etimologia sembla clara, doncs, i amb el temps el mot va tenir un sentit afegit, ‘carruatge’ a més d’ ‘embarcació’.

pairal
Totes les fonts coincideixen i expliquen que el mot es deriva de l’occità paire, que és la forma occitana de pare.

veire
Tant Martí i Castell com el DCVB indiquen com l’origen de la paraula el mot occità veire, ‘got’. El GDLC hi afegeix que aquest mot occità al seu torn es deriva del llatí vĭtrum, forma que també va donar lloc a la paraula catalana 'vidre’ (de vĭtrěum que és uns substantivació de l’adjectiu vĭtrěus, -a, um, que es deriva de vĭtrum).

amainar
Una paraula d’origen incert. Tant Martí i Castell com el GDLC posen que probablement es deriva de l’occità amainà, 'domesticar, calmar', tot i que el GDLC hi afegeix que també prové del francès antic amaisnier, que es deriva de l'antic maisó 'casa', i que troba el seu origen en la paraula llatina mansio, -ōnis, ad-mansionare.
El DCVB assenyala un possible origen italià ammainare, amb el mateix significat. Aquesta paraula i la paraula francesa amener i la occitana amainar, provindrien ‘del napolità ammayenare i aquest del llatí ĭnvagīnāre. El diccionari apunta que Coromines posa en dubte l’origen italià d’amainar.

refrany
Segons Martí i Castell i el DCVB aquest mot es deriva de l’occità refranh. El GDLC també sosté aquesta teoria, però opina que només és una part de la seva formació, ja que la paraula degué arribar al català per més vies. Aquest diccionari manté que la història del mot refrany comença amb la paraula del llatí clàssic refringĕre, ‘trencar, rompre’, que en el llatí vulgar es va convertir en refrangĕre, d’on va nèixer el català antic refrànyer. El llatí refringĕre també va ésser l’origen de les paraules occitanes antigues refrànher 'consolar; repetir; modular' i refranh 'tornada'. Aquest últim mot va influir en el català, segons el GDLC.

Observacions
Una vegada més es demostra que les històries dels mots s’entreteixeixen. Ara bé, en aquest apartat ens concentrem en la influència occitana.

Com ja hem vist en la paraula refrany, per la proximitat lingüística del català i l’occità algunes vegades és difícil decidir que es tracta de català antic (arcaismes del català) o de mots manllevats de l’occità medieval. Això s’explica per la proximitat geogràfica. Per aquest motiu, entre les terres occitanes i catalanes sempre hi ha hagut vincles de tipus polític, cultural i eclesiàstic que creaven un sentiment de solidaritat.

Pel que fa a la política, cal fer esment de la tendència ultrapirinenca dels comtes catalans, com ara Alfons I (1162-1196) i Pere el Catòlic (1196-1213), que es manifestà moltes vegades per enllaços matrimonials. Es despuntava un estat catalano-occitànic, però aquest intent es va avortar l’any 1213 amb la batalla de Muret contra els francesos que també pretenien estendre el seu poder per aquestes terres. Morí el rei Pere I i s’hi finalitzà la presencia política catalana, exceptuant Montpeller. Al subsegüent tractat de Corbeil (1258) Jaume I va cedir al rei francès tots els drets sobre els països ultrapirinencs en canvi del reconeixement francès de la plena sobirania jurídica de Catalunya. Com a conseqüència, es van refredar les relacions i els catalans van girar el seu interès cap al sud i l’est.

En quant a la cultura, tant a Provença com a Catalunya floria l’art romànic. El primer text literari en català les Homilies d’Organyà (fi del S. XII - principi del S. XIII) és suposadament una adaptació d’un sermonari provençal. Els poetes cultes catalans dels segles XII-XIII admiraven molt les trobadors occitans i adoptaven la seva llengua i les seves tècniques. Uns exemples: Guillem de Cervera, Roman Vidal de Besalú, Cerverí de Girona, etc. A més, Ramon Llull va escriure la seva poesia en occità.

C Els superstrats

SUPERSTRAT Llengua que, en un territori determinat, s'ha introduït àmpliament dins l'àrea d'una altra i, sense arribar a substituir-la, hi ha deixat algunes traces. És el cas de les llengües germàniques en els territoris de parla llatina, que han influït en algunes solucions de l'evolució del llatí en les llengües romàniques (adstrat, substrat) (GDLC).

Aquí es tracta de llengües no veïnes, com ara les llengües germàniques i la llengua italiana, que han tingut una influència en un català ja bastant format.

Paraules amb influència germànica

blanc
Del germànic comú blank ‘brillant,blanc’ (Martí i Castell, DCVB, DGLC). Segons Coromines, blanc és una de les poques paraules que arriben directament al català al principi de la presència visigoda a la actual Catalunya, quan la llengua visigoda encara era viva.

Palafrugell < Palatiu Frugugildi
Martí i Castell explica que és un topònim compost llatino-germànic. Segons el DCVB, és un compost llatí Palatiu Frugelli ‘Palau de Frugell’. ‘El nom personal Frugell és d'origen incert, però [...] no és absurd suposar que Frugell vingui d'un nom personal germànic, v. gr. Frauhild, deformat per adaptació de l'element -hild al sufix llatí -ĕllu.’

Arnau < Arnoald
Bernat < Berinhard
Guillem < Willahelm
Etimologia: noms d’origen germànic, moltes vegades compostos. Per exemple: ARN- vol dir ‘àguila’ i WILJA ‘voluntat’. Els noms acabats en -hard i -helm semblen tenir un origen franc. Bruguera atribueix l’extensió dels noms personals germànics a Catalunya com ‘una mena de moda social’, que es deu al seu prestigi per ser els nous dominadors de les antigues províncies romanes.

arpa
Etimologia: del fràncic harpa ‘rascle, rasclet; arpa musical’.

sopa
Segons Martí i Castell i el DCVB, és del germànic suppa (sŭppa). El GDLC considera que és del llatí tardà sŭppa, del germànic sŭppa 'bocí de pa xopat de brou'.

esquena
Probablement d’origen fràncic skina , ‘os prim’, ‘post’ (Martí i Castell), o segons el GDLC: 'barreta de fusta o metall, espinada', antigament 'espinada, columna vertebral’.

tovalla
Del germànic (probablement d’origen fràncic) thwahljo (Martí i Castell, DCVB, GDLC)

brodar
Etimologia: del germànic bruzdon 'adornar, enribetar'. Duarte explica que les paraules germàniques que indiquen coses domèstiques, van penetrar en el llatí vulgar ‘a través de l’argot militar dels legionaris del front dels països del Rin, els quals vivien en famílies duradores amb dones del país.’

estona
Del gòtic stundo (Martí i Castell, GDLC), o stŭnda (DCVB).

Observacions
Els bàrbars germànics van aprofitar la descomposició de l’imperi romà, i van començar les seves grans invasions a les acaballes del segle IV. Podem considerar els visigots com els més civilitzats, però la convivència dels visigots (S. V - S. VIII), i després dels francs (S. VIII - IX) no va tenir una transcendència cultural profunda. Més aviat volien assimilar la cultura que trobaven a l’actual Catalunya per ésser superior. Sí es va sentir la seva influència en el dret privat, penal i processal.
Els visigots ni els francs van arribar en grans contingent, i es pot parlar d’una presència minoritària comparant-la amb la població autòctona. A més, la seva llengua ja s’havia llatinitzada en part. Per tant, alguns germanismes van arribar al català a través del llatí vulgar que ja els havia incorporat abans de la invasió dels visigots i dels francs, com ara guerra, arenga, espía i sabó. Per la prohibició de matrimonis mixtos fins l’any 655, al principi el contacte entre els visigots i els hispano-romans era més aviat superficial, segons Sanchis i Guarner. Tanmateix, Duarte opina que la relació ‘fou força intensa’, i que gairebé eren ‘membres de la comunitat autòctona’. En tot cas, després, quan els visigots començaven a adoptar el cristianisme i la llengua llatina, els dos grups i les seves llengües es fonien. Així mateix, d’altres germanismes s’introdueixen en el romanç català durant la dominació visigòtica i/o franca. Una tercera via és com a superstrat franco-provençal per l’admiració de la poesia dels trobadors (vegeu més amunt).

La presència dels germanismes en el romanç català és especialment visible en el lèxic, la toponímia i antroponímia, i, molt probablement, en alguns trets fonètics. És difícil esbrinar, però, si un germanisme és d’origen visigòtic o fràncic.

Paraules amb influencia italiana

pantà
Tant el DCVB com el GDLC indiquen que aquest mot es deriva del mot italià pantano que s’origina probablement de l’apel·latiu llatí Pantanus, un estany a la província de Foggia (Apúlia) a l’època romana. Alguns lingüístics també opinen que Pantanus podria ésser una paraula pre-llatina.

macarró
Encara que el DCVB també esmenta com origen d’ aquesta paraula el mot francès macarron, tots els diccionaris assenyalen que es deriva del mot italià maccherone que al seu torn prové de la variant dialectal maccarone. Aquesta última paraula es derivada, segons el GDLC, de l’italià dialectal macco 'farinetes', i aquest, de (am)maccare 'capolar, tallar en trossets petits’.

piano
Aquest mot es deriva de l’italià pianoforte, que era una ‘espècie de clavicordi que permetia tocar suau i fort’. Probablement deu el seu nom a la paraula piano ‘suau, fluix,pla’, del llatí planus, -a, -um 'pla, uniforme, fàcil', i forte 'fort', del llatí fortis.

partitura
Es deriva de l’italià partitura 'partició'.

sonet
Prové de l’italià sonetto, el diminutiu de suono 'so', en el sentit de 'poema cantat'. La forma del sonet és una creació siciliana culta del S. XIII que va ésser perfeccionada per Petrarca. A Catalunya anaven apareixent els sonets a mitjan del S. XVI intentant d’adaptar el decasíl·lab català al ritme italià.

Observacions
La influència de l’italià es fa palesa tant en qualitat d’adstrat com en qualitat de superstrat. En primer lloc, la llengua serveix d’adstrat en l’època de l’expansió mediterrània de Catalunya que començà amb l’arribada de Pere II el Gran i les seves tropes a Sicília cap al fi del S. XIII. En aquesta illa el català va ésser llengua oficial conjuntament amb el sicilià durant uns dos-cents cinquanta anys. Després la presència catalana es va estendre a Sardenya durant el regnat d’Alfons el Magnànim (1420), que també va conquerir el regne de Nàpols. Aquesta intervenció política-militar anava seguit d’una relació mercantil i l’ establiment d’una xarxa de consolats catalans. Tanmateix, la relació intensiva entre el català i l’italià no va causar una absorció de l’una per l’altra, ja que les dues llengües convivien en tots els territoris italians. Les paraules pantà i macarró segurament van arribar al català en aquella època.

En segon lloc, l’italià és superstrat durant l’Humanisme i el Renaixement. L’Humanisme significava un nou interès pels clàssics i origina de la literatura italiana del S. XIV. Més tard es va estendre per tot Europa durant els dos segles posteriors, i va culminar en el Renaixement. A Catalunya hi havia una admiració enorme pels escriptors italians d’aquestes dos períodes, com ara Petrarca (vegeu l’apartat sonet) i Boccaccio. Un bon nom d’italianismes penetren o es consoliden al S. XVII, molts dels quals es refereixen a l’àmbit artístic.

IV Conclusió

Resumint podríem dir que el català ha tingut influències de llengües no llatines durant diverses èpoques, abans, durant i després de la seva formació. Tanmateix, algunes vegades és difícil esbrinar exactament l’etimologia de cada mot. Els termes substrat, adstrat i superstrat es refereixen a l’època de la seva influència, el seu veïnatge o no, i la mida en què van influir la parla catalana dependent de la substitució o no d’aquesta llengua.

Autora: Marga Demmers (traductora i intèrpret jurada de castellà-català-neerlandès)