Antes de que continúes, querido lector, debo advertirte que la peregrinación a Roma que estoy a punto de relatarte fue un perfecto desastre. Si esperas encontrar en este libro una historia de superación, hazañas físicas, fuerza de voluntad y victoria sobre uno mismo, es mejor que dejes ya la lectura, para evitar una decepción. Como sabiamente decía Aristóteles (digo yo que sería Aristóteles, porque era un señor muy sabio y decía muchas cosas): «Dichoso quien ocupa su tiempo en meditar sobre sus propios logros, porque tendrá mucho tiempo libre».
La triste realidad es que apenas hubo plan o propósito que no rompiéramos a lo largo del camino mis dos compañeros y yo. De hecho, empezamos incumpliendo la primera norma de toda peregrinación y esta primera transgresión marcó el tono general de todo nuestro viaje. Lo dicho, un desastre de peregrinación.
La primera norma de toda peregrinación dice, sencillamente, que el camino debe comenzar en la puerta de la propia casa. De otro modo, apenas puede hablarse de peregrinación. Cuando un peregrino medieval decidía caminar hasta Santiago (o era amablemente invitado a hacerlo por su confesor, para purgar sus pecados), no iba en carroza hasta Roncesvalles para comenzar allí su camino. No. Se calzaba las alpargatas, tomaba el cayado y el zurrón, se despedía de la familia entre las abundantes lágrimas de sus parientes más próximos y echaba a andar los meses que hicieran falta hasta llegar a su destino (si los bandidos, los animales salvajes, el frío, el hambre o las pestes no acortaban sensiblemente la peregrinación, claro).
Nosotros, sin embargo, no teníamos los tres meses que habríamos tardado en hacer el viaje entero hasta Roma desde nuestra casa a base de alpargata y carretera. Así pues, decidimos hacer lo más parecido posible. Como no podíamos salir andando desde España, fuimos en avión hasta una de las antiguas Españas, para salir desde allí. Es decir, viajamos hasta Nápoles. Porque Nápoles y Sicilia, aunque parezca mentira, fueron un tiempo Españas. Cuando las monedas de Felipe II decían Hispaniarum Rex, era una forma abreviada de decir Rey de Nápoles, de Sicilia y de otros muchos sitios. La bella ciudad de Nápoles fue una de las joyas de la Corona española (o aragonesa) durante dos siglos y medio, poco menos tiempo que Argentina, por ejemplo. Es una muestra del triste estado de nuestro sistema educativo que casi nadie sea consciente de ello. | Abans no continuïs, estimat lector, haig d'advertir-te que la peregrinació a Roma que estic a punt de relatar-te va ser un desastre total. Si et penses que en aquest llibre trobaràs una història de superació, proeses físiques, força de voluntat i victòria sobre un mateix, és millor que n'abandonis ja la lectura, per estalviar-te una decepció. Com sàviament deia Aristòtil (m’imagino que seria Aristòtil, perquè era un senyor molt savi i deia moltes coses): «Feliç aquell qui ocupa el seu temps en meditar sobre els seus propis èxits, perquè tindrà molt de temps lliure». La trista realitat és que no hi va haver gairebé cap pla o propòsit que els meus dos companys i jo no desbaratéssim al llarg del camí. De fet, vam començar incomplint la primera norma de tota peregrinació i aquesta primera transgressió va marcar el to general de tot el nostre viatge. Com he dit, un desastre de peregrinació. La primera norma de tota peregrinació diu, senzillament, que el camí ha de començar a la porta de casa teva. Altrament, amb prou feines pot parlar-se de peregrinació. Quan un pelegrí medieval decidia caminar fins a Santiago (o era amablement convidat a fer-ho pel seu confessor amb la finalitat de purgar els seus pecats), no anava pas amb carrossa fins a Roncesvalls per començar-hi el camí. No. Es calçava les espardenyes, prenia el gaiato i el sarró, s'acomiadava de la família entre les abundoses llàgrimes dels seus parents més propers i començava a caminar els mesos que fessin falta fins arribar a la seva destinació (si els bandits, els animals salvatges , el fred, la fam o les pestes no escurçaven sensiblement el pelegrinatge, és clar). Nosaltres, però, no teníem els tres mesos que hauríem trigat a fer el viatge sencer des de casa nostra fins a Roma a força d'espardenya i carretera. Així doncs, vam decidir de fer allò que s'hi assemblés més. Com que no podíem sortir caminant des d'Espanya, vam anar amb avió fins a una de les antigues Espanyes, per sortir des d'allà. És a dir, vam viatjar fins a Nàpols. Perquè Nàpols i Sicília, encara que sembli mentida, van ser Espanyes durant un temps. La inscripció Hispaniarum Rex que duien les monedes de Felip II, era una forma abreujada de dir «Rei de Nàpols, de Sicília i de molts altres llocs». La bella ciutat de Nàpols va ser una de les joies de la Corona espanyola (o aragonesa) durant dos segles i mig, poc temps menys que l'Argentina, per exemple. És una mostra del trist estat del nostre sistema educatiu que gairebé ningú no en sigui conscient. |