ProZ.com translation contests »
2014 annual ProZ.com translation contest: "Celebrations" » Italian to Catalan » Entry #15569


Source text in Italian

Translation #15569

Non so in qual modo, ma i miei scolarini erano venuti a sapere che quel giorno era il mio compleanno. Me li vidi arrivare alla scuola col vestito delle feste e con un regalino tra le mani.

Chi mi portava una penna elegante, chi un libriccino da messa, chi un astuccio da lavoro, chi un bel mazzo di fiori freschi. Io fui consolata e attristata da quella vista: consolata perchè qualunque segno di gratitudine o d'affetto che mi venisse da quei buoni figliuoli mi toccava il cuore e mi faceva parer leggiero ogni sacrifizio: attristata, poichè pensavo che i denari occorsi in quelle compre, potevano venir destinati a più nobile uso. A ogni modo, accolsi serenamente quelle care dimostrazioni d'amore.

Un bambino solo, il più povero, non mi offrì nulla: ma dal suo contegno imbarazzato e dal suo visetto malinconico argomentai quanto dovesse soffrire. Lo chiamai e quando l'ebbi vicino me lo strinsi ripetutamente fra le braccia, baciandolo. Incoraggiato da quelle carezze, il poverino mi pose tra le mani un involtino e fuggì vergognoso.

Sorpresa e incuriosita, lo aprii senza che nessuno potesse accorgersene. Vi erano.... indovinate!.. Tre pallottoline di zucchero!

Lo richiamai subito da me.

--Lo sapevi che mi piacesse lo zucchero? gli chiesi sorridendo.

--Me lo sono figurato! Mi piace tanto a me!

--E tu, ripresi commossa, l'hai certo chiesto alla mamma e....

--No signora! replicò prontamente, non ho chiesto nulla a nessuno; glie l'ho serbato proprio io, di mio....

--Ma pure....

--La nonna, quando mi dà il caffè e latte, mi mette sempre nella chicchera due o tre pallottoline di zucchero per indolcirlo. Io ho levato lo zucchero....

--E il caffè e latte?... chiesi con la gola serrata.

--L'ho preso amaro!


Mario, piccolo Mario, dove sei tu? Forse il fumo delle officine avrà annerito il tuo viso d'angelo, forse a quest'ora lavorerai i campi dove biondeggia la messe e si matura, al sole, la vite, forse ti accoglieranno le navi avventurose dove il lavoro è sì duro, la speranza sì fallace....

Ma chiunque tu sii, operaio, agricoltore o uomo di mare, il tuo posto è fra i nobili cuori, per quali l'amore è sacrifizio, l'abnegazione, dovere.

Mario, piccolo Mario, se tu per un momento potessi entrare nella mia stanzetta da studio, vedresti molte carte, molti libri, molti ninnoli; e vedresti anche, custoditi in una piccola campana di vetro, tre pezzetti di zucchero, un nome, una data!
No sé pas com, però el fet és que els meus alumnes es van assabentar que era el meu aniversari. Els vaig veure arribar a escola vestits de diumenge cadascun amb un regalet a la mà.

Hi havia qui em portava una ploma elegant, un petit devocionari, un estoig de costura, o un bell pom de flors fresques. En veure’ls vaig estar contenta i trista alhora: contenta perquè qualsevol senyal de gratitud o efecte que provingués d’aquells bons minyons em tocava el cor i em feia la sensació que qualsevol sacrifici per part meva fos poca cosa en comparació; i trista perquè els diners que havien hagut de menester per comprar-me tot allò haurien pogut servir per a coses millors. Fos com fos, vaig rebre amb gràcia aquelles demostracions d’estimació.

Només hi va haver un sol nen, el més pobre de tots, que no em va oferir res: però pel seu posat avergonyit i per l’expressió trista que duia dibuixada a la cara vaig veure clarament que ho devia estar passant malament. El vaig cridar i quan el vaig tenir al davant el vaig abraçar amb força i li vaig fer un petó. Animat amb tot aquell afecte, el pobre nen em va posar un paquetet a les mans i va fugir corrents vergonyós.

Sorpresa i encuriosida, vaig obrir el present sense que ningú no se n’adonés. I sabeu què hi havia? Tres terrossets de sucre!

Vaig tornar a cridar el minyó perquè vingués.

–Que ho sabies que m’agrada el sucre? –li vaig demanar somrient.
–M’ho havia imaginat! A mi m’agrada molt!
–Escolta’m –vaig continuar tota emocionada pel gest– li deus haver demanat a la mare…
–No, senyoreta! –es va afanyar a respondre ell– no he demanat res a ningú; us l’he guardat jo sol, del que era meu…
–De debò?
–Quan l’àvia em fa el cafè amb llet sempre em posa dos o tres terrossos de sucre a la tassa per endolcir-lo. I jo els he trets…
–I el cafè amb llet? –li vaig demanar amb un nus a la gola.
–Doncs me l’he pres amarg!

Ai, petit Mario, on deus ser? Potser el fum dels tallers t’ha ennegrit la carona d’àngel; potser a aquestes alçades treballes els camps on es daura la collita i on, sota el sol, madura la vinya; potser t’han acollit les naus aventureres on el treball és dur i l’esperança, decebedora.

Però siguis qui siguis, obrer, agricultor o home de mar, el teu lloc és entre els de cor noble, per als quals l’amor és sacrifici i l’abnegació, deure.

Mario, petit Mario, si durant un segon poguessis entrar a la meva petita cambra, hi veuries molts papers, molts llibres, moltes andròmines; i també hi veuries, ben protegits sota una campaneta de vidre, tres terrossets de sucre, un nom, un temps!


Discuss this entry