Al fin, su marido se cansó de quedar bien con ella y se fue a quedar bien con alguien más.
Los primeros días Ofelia sintió la soledad como un cuchillo y se tuvo tanta pena que andaba por la casa a ratos ruborizada y a ratos pálida. [...]
Un día cambió los cuadros de pared, otro regaló sillas del comedor que de tanto ser modernas pasaron de moda. [...]. Al último arremetió contra su sala, segura de que urgía cambiar la tela de los sillones.
El tapicero llegó al mismo tiempo en que le entregaron por escrito la petición formal de divorcio. La puso a un lado para pensar en cosas más tangibles que el desamor en ocho letras. Trajinó en un muestrario buscando un color nuevo y cuando se decidió por el verde pálido el tapicero llamó a dos ayudantes que levantaron los muebles rumbo al taller.
[...] Ofelia los vio irse y siguió con la mirada el rastro de cositas que iban saliendo de entre los cojines: un botón, dos alfileres, una pluma que ya no pintaba, unas llaves de quién sabe dónde, un boleto de Bellas Artes que nunca encontraron a tiempo para llegar a la función, el rabo de unos anteojos, dos almendras que fueron botana y un papelito color de rosa, doblado en cuatro, que Ofelia recogió con el mismo sosiego con que había ido recogiendo los demás triques.
Lo abrió. Tenía escrito un recado con letras grandes e imprecisas que decía: «Corazón: has lo que lo que tu quieras, lo que mas quieras, has lo que tu decidas, has lo que mas te convenga, has lo que sientas mejor para todos».
«¿Has?», dijo Ofelia en voz alta. ¿Su marido se había ido con una mujer que escribía «haz» de hacer como «has» de haber? ¿Con una que no le ponía el acento a «tú» el pronombre y lo volvía «tu» el adjetivo? ¿Con alguien capaz de confundir el «más» de cantidad con el «mas» de no obstante?
La ortografía es una forma sutil de la elegancia de alma, quien no la tiene puede vivir en donde se le dé la gana.
Según el pliego que debía firmar, la causa del divorcio era incompatibilidad de caracteres. «Nada más cierto», pensó ella. «La ortografía es carácter». Firmó. | Al final, el seu marit es va cansar de quedar bé amb ella i es va anar a quedar bé amb algú altre. Els primers dies Ofelia va sentir la soledat com un ganivet i va tenir tanta pena que anava per la casa a vegades ruboritzada i a vegades pàl•lida. [...] Un dia va canviar els quadres de la paret, un altre va regalar cadires del menjador que de tant moderes que eren van passar de moda. [...]. Finalment va arremetre contra la seva sala, segura que urgia canviar la tela de les butaques. El tapisser va arribar al mateix temps que li van lliurar per escrit la petició formal de divorci. La va posar a un costat per pensar en coses més tangibles que el desamor en vuit lletres. Va traginar en un mostrari cercant un color nou i quan es va decidir pel verd pàl•lid el tapisser va cridar a dos ajudants que van aixecar els mobles direcció al taller. [...] Ofelia els va veure anar-se i va seguir amb la mirada el rastre de cossetes que anaven sortint d’entre els coixins: un botó, dues agulles, una ploma que ja no pintava, unes claus de qui sap on, una entrada de Belles Arts que mai no van trobar a temps per arribar a la funció, la patilla d’unes ulleres, dues ametlles que van ser aperitiu i un paperet color de rosa, doblegat en quatre, que Ofelia va recollir amb el mateix assossegament amb el qual havia anat recollint la resta de trastos. El va obrir. Tenia escrit un missatge amb lletres grans i imprecises que deia: "Amor meu: fas el que el que tu vulguis, el que mes vulguis, fas el que tú vulguis, fas el que mes et convingui, fas el que sentis millor per a tots”. “Fas?, va dir Ofelia en veu alta. El seu marit s’havia anat amb una dona que escrivia “fas”, en segona persona del singular, enlloc de “fes”, en tercera persona del singular? Amb una que li posava accent a "tú", com el pronom en castellà, enlloc de "tu" sense accent, com es fa en català? Amb algú capaç de confondre el “més” de quantitat amb el “mes” de no obstant això? L’ortografia és una forma subtil d’elegància de l’ànima, qui no la té pot viure on li doni la gana. Segons el plec que havia de firmar, la causa del divorci era la incompatibilitat de caracters. “Quina veritat!”, va pensar ella. “L’ortografia és caràcter”. Va signar. |